16/4/2014

Nueva Vulcano, els herois del pop (per Jordi Garrigós)


Com quan a un crio li passa en Messi per davant. Igualet. La mateixa sensació d’estar a tocar d’un super-heroi, l'ídol de poders sobrenaturals, una estrella que posseeix un talent que, indubtablement, tu mai tindràs, ni en el millor dels teus somnis. Alguna cosa semblant vaig sentir durant anys mentre mirava de lluny l’Artur, en Wences, i el Tato. I no parlo de fa la intemerata, quan tocaven amb Aina o Shanty Rd. Ni de conya, això es relativament recent. Adoració a herois que són anti-herois. M'era igual que els tractés en situacions tan quotidianes com quan em tiraven una canya a l'Heliogàbal, o que hi parles ocasionalment, a la barra, a un concert. A mi em costava no adoptar la postura-cap-cot, mirada fixa a les bambes i un somriure nerviós que sent jo, es converteix en cara seriosa. Seriosa fins a semblar antipàtica.

11/4/2014

El cartell



Ja tenim cartell, és aquest d'aquí dalt d'aire Tamla Motown. Només podem dir que ens encanta com ha quedat. Felicitats a l'equip de disseny del CCCB.

8/4/2014

Astrud: Canvi de segle (per Marina Espasa)


Voy a escribirte una postal, o una canción, Astrud. No puc, no en sé, però no m'ho pots impedir. I, per dissimular, perquè no sembli que parlo de mi ni de vosaltres, ho faré en tercera persona. Però costarà. Costarà perquè porto trossets de les vostres cançons enganxats per tot arreu, com pèls de gat d'angora. Ho recordo com si fos avui: havíem anat a una calçotada a casa del Dani, i el Dani va posar una música molt estranya. Era un CD (era un CD!) amb una caràtula de fons blau cel i dos xavals que aguantaven dos gots d'on sortien disparats dos raigs de vi. “Ah, sí, aquests tios van tocar a La Bàscula amb els Magnetic Fields, jo els vaig veure l'any passat, boníssims”, va dir el Víctor. No vam parar d'escoltar-los en bucle tot el diumenge, i aquells sons estridents i extravagants i aquelles lletres feliçment incomprensibles, cigüeñales de neurótico-decorativo, van quedar arxivats en algun racó de les nostres ments, donant voltes com la corona de flors grisa, quasi transparent, que els envoltava a la foto de la caràtula: ASTRUD, Mi fracaso personal. De tornada a Barcelona, escoltàvem la ràdio (la ràdio!) al cotxe: Aznar havia guanyat per majoria absoluta, perquè la gent és idiota i perquè era el març de l'any 2000.

3/4/2014

FANS#3 - Joan Carles Isern


Me llamo Joan Carles y soy un celíaco de 35 años que se prostituye cada día como publicista. Lo mejor que he hecho en mi vida es ser fan. Fan de las cosas que vale la pena ser fan: EL POP, las barbacoas y mi hija de tres meses. Esta última me absorbe el poco tiempo libre que me queda después de poner mi culo al servicio del capitalismo más descarnado. Ahora debo ser preciso como un francotirador serbio a la hora de invertir tiempo en la supremacía del hombre contra el cerdo y el consumo de cultura pop.