28 de abr. de 2014

Esther Margarit i Marti Sales s’incorporen al cartell de Primera Persona 14


A falta de menys de dues setmanes per celebrar l’edició d’enguany del festival Primera Persona, tanquem definitivament el cartell amb dos noms que el completen i que ens fan especial il•lusió. Són dues persones amigues del festival des que vam començar, sospitosos habituals, dels nostres i de casa. La primera és Esther Margarit, cantant i baixista del grup de Barcelona Me and the Bees. La músic catalana ha participat en molts projectes i grups interessants de la ciutat (Silly Walk, The Lions Constellation, Supergrupo) arriba a Primera Persona poques setmanes abans de presentar el segon disc de la seva banda principal, que es titula Mundo Fatal i que edita La Castanya. L’Esther actuarà al festival fent una versió de Manolo García amb l’acompanyament d’Edu Chirinos de Las Ruinas. Margarit ha escrit sobre Enemigos de lo Ajeno de El Último de la Fila al llibre “Memorias Sónicas” (de Ramon Rodríguez i editat per Contra).

L’altre nom que volem anunciar-vos avui és el Martí Sales. Escriptor, poeta i músic amb Els Surfing Sirles i Convergència i Unió. Sales, un dels agitadors culturals més destacats de Barcelona, ha dirigit el festival de Poesia de la ciutat entre mil-i-un projectes. L’artista ja va participar en la primera edició de Primera Persona, tant al bloc “Harto de Todo”, com oferint un concert amb la seva banda de sempre, els Surfing Sirles. En Martí actuarà al festival de 2014 fent de cambrer/entrevistador/confident de l’escriptor Irvine Welsh, per l’afinitat artística i de classe dels dos personatges.

16 de abr. de 2014

Nueva Vulcano, els herois del pop (per Jordi Garrigós)


Com quan a un crio li passa en Messi per davant. Igualet. La mateixa sensació d’estar a tocar d’un super-heroi, l'ídol de poders sobrenaturals, una estrella que posseeix un talent que, indubtablement, tu mai tindràs, ni en el millor dels teus somnis. Alguna cosa semblant vaig sentir durant anys mentre mirava de lluny l’Artur, en Wences, i el Tato. I no parlo de fa la intemerata, quan tocaven amb Aina o Shanty Rd. Ni de conya, això es relativament recent. Adoració a herois que són anti-herois. M'era igual que els tractés en situacions tan quotidianes com quan em tiraven una canya a l'Heliogàbal, o que hi parles ocasionalment, a la barra, a un concert. A mi em costava no adoptar la postura-cap-cot, mirada fixa a les bambes i un somriure nerviós que sent jo, es converteix en cara seriosa. Seriosa fins a semblar antipàtica.

11 de abr. de 2014

El cartell



Ja tenim cartell, és aquest d'aquí dalt d'aire Tamla Motown. Només podem dir que ens encanta com ha quedat. Felicitats a l'equip de disseny del CCCB.

8 de abr. de 2014

Astrud: Canvi de segle (per Marina Espasa)


Voy a escribirte una postal, o una canción, Astrud. No puc, no en sé, però no m'ho pots impedir. I, per dissimular, perquè no sembli que parlo de mi ni de vosaltres, ho faré en tercera persona. Però costarà. Costarà perquè porto trossets de les vostres cançons enganxats per tot arreu, com pèls de gat d'angora. Ho recordo com si fos avui: havíem anat a una calçotada a casa del Dani, i el Dani va posar una música molt estranya. Era un CD (era un CD!) amb una caràtula de fons blau cel i dos xavals que aguantaven dos gots d'on sortien disparats dos raigs de vi. “Ah, sí, aquests tios van tocar a La Bàscula amb els Magnetic Fields, jo els vaig veure l'any passat, boníssims”, va dir el Víctor. No vam parar d'escoltar-los en bucle tot el diumenge, i aquells sons estridents i extravagants i aquelles lletres feliçment incomprensibles, cigüeñales de neurótico-decorativo, van quedar arxivats en algun racó de les nostres ments, donant voltes com la corona de flors grisa, quasi transparent, que els envoltava a la foto de la caràtula: ASTRUD, Mi fracaso personal. De tornada a Barcelona, escoltàvem la ràdio (la ràdio!) al cotxe: Aznar havia guanyat per majoria absoluta, perquè la gent és idiota i perquè era el març de l'any 2000.